11 de juny 2011

LLIBRES MARINERS · ¡EH, PETREL!












Les fotos d'aquí al damunt vaig fer-les, diria que al noranta-tres. Una telefonada em va dur la primera feina oceànica. S'havia de dur el 'Synera' des les illes Açores fins a Càdis. Acavaben de trencar una peça important, de les que fan que el màstil ni caigui ni es trenqui. Les drassanes van enviar el recanvi a ca'l fill del propietari del vaixell. Jo havia de recollir-la, dur-la a l'avió fins allà i després tornar navegant el vaixell. "Algú et recollirà a l'aeroport", va dir-me en Rafa fill. Jo era jovenet, encara al tram dels 'teens'. Aquells anys, amb un parell d'amics somniavem fer-nos bons navegants. En teníem uns quants de referència, però n'hi ha un que sempre quedava al damunt de tot, en Julio Villar.  Vaig saber que existia perquè en Carlos Mir em va mostrar el llibre i va explicar-me la seva història. Recordo quan robàvem el vaixell al seu germà gran. A casa un cop, en un pont de dies festius vem dir que marxàvem a la Pica d'Estats, i navegàrem dies mar endins en un vaixell igual de petit que el 'Mistral' de'n Julio. Llavors de tant en tant en mitg de la mar llegíem troços del llibre en veu alta. 
En aquelles pàgines trobavem les seves vivències. Va fer la volta al món en un vaixell minúscul, sense electricitat, ni aparells de comunicació, ni diners, res.... És una persona bestialment lliure i amb uns valors molts encisadors per a nosaltres en aquells moments..., i també ara. És una barreja entre gran esportista, aventurer, i sense ell voler-ho, una mica gurú místic-mariner.  Mai ningú al nostre país havia provat res semblant abans. Va partir l'any seixanta-i-pico, des el moll on escric aquestes ratlles, el del Narinan. Al Marítim li deien que estava boig. Mai havia navegat. Era un dels primers alpinistes profesionals del país. Després de fer la primera cordada vasca al cim de l'Everest, va ascendir el Montblanc en solitari. A aquella expedició va patir un accident amb fractura oberta de tibia i peroné que el va deixar penjat d'una paret, sol, durant dos dies i dues nits. El varen rescatar i dur a Barcelona, on va estar sis mesos de recuperació. Encara avui si li mires aquell troç de cama, el té tort. És curiós que, en veure-li la ferida, en comptes de sentir llàstima te'n alegres perquè és com una mena de prova de que la història del mite és certa.

Vaig arribar a l'aeroport de l'Illa d'Horta amb el nou cadenot de babord del Synera a sota el braç. En Rafa fill em va dir que algú em vindria a recollir. Jo era molt fàcil de reconèixer perquè el cadenot d'un veler de cinquanta peus d'eslora és una peça grosa. De seguida va venir un navegant a trobar-me, em va demanar si jo era en Kenneth. Si que ho era jo, però ell era en Julio Villar. En Kenneth era un marrec amb els sentiments molt a flor de pell i no se'm va llevar el somriure durant temps. La tripulació del meu vaixell era maquíssima i ademés d'en Julio, que traslladava un altre vaixell amb la seva xicota, na Miren, vaig conèixer persones com en Xurxo, que han estat molt importants durant tots els anys següents. Un cop al moll va resultar que la peça de recanvi que jo duia roscava al revés del que necesitàvem. Varem haver d'esperar divuït dies per partir. Tots estàvem esperant peces de recanvi del continent, tots varem estar-hi molts dies. Mentre esperàvem, uns dies varem canviar d'illa. Vem agafar el ferry cap a  Pico, on arran de mar es troba una montanya que s'enfila fins els dos-mil cinc-cents metres. És la més alta de Portugal. Varem pujar, dormir al cim i baixar al dia següent. El sol es ponia, jo descansava assegut a una pedra mentre en Julio es mirava el paisatge amb tranquilitat. La silueta se li retallava  al cel fent que sembés 'el petit princep'. Erem damunt els núvols i vaig fer la foto per tenir un record d'aquell vespre.

Amb els anys varem veure'ns varies vegades. Al mar, a la montanya, a casa seva terra endins. Em passava transports que ell no podia fer, era un gran privilegi. Ara ja ha de tenir una edat! Des que vaig allunyar-me dels vaixells fins avui, que li vaig perdre la pista. No és fàcil de seguir, no té correu, ni telèfon, etc. Ara que he tornat a mullar-me el cul, torno a tenir noticies seves. Espero coincidir-hi aviat. El seu bon amic Guacho m'informa! El vaixell de les aventures del seu llibre està només a uns metres del Narinan. Quan em sento un desgraciat perquè el meu no és prou nou, o gros, o bonic, o que li manquen i espatllen coses... corro pel moll fins arribar a la proa del seu 'Mistral'. En aquell moment se'm passen totes les tonteries i torno al 'Narinan' segur de que em sobra de tot. 

No sé si continua passant, però a la meva generació marinera i anteriors, el llibre 'Eh! Petrel' ens va arribar molt. 

Es pot llegir escoltant moltes coses, 'this side of the blue' n'és una.


I took that pictures bellow in year ninety-three. I was still a teenager, and my first ocean job came... That men is one of the nicest sailors ever. He wrote one of the most interesting books about sea. He went around the worl in the sixties, on his tiny boat, alone. This post talks about him and his book. It's a pity that they never translated it into english. Once we climbed Pico, that very high mountain in the Azores Islands, together. I will always remember those days. We slept at the top, over the clouds... A few days later I sailed to Spain.

This is his book, while listening to this :)









1 comentari:

  1. Meravellosa historia la teva!
    Tot i que conexia l'història del Julio no vaig llegir el llibre fins no fa massa i t'aseguro que encara marca.
    Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina