29 d’ag. 2011

LES REGATES · SAILING RACES



La primera nit que vaig navegar a vela era un adolescent. M'hi vaig enrolar de casualitat. Era una regata que durava un parell de dies, anava i tornava de Barcelona a Mallorca. L'encís en que vaig caure va ser tan gran que de sobte vaig deixar totes les regates curtes, les que passen durant una estona i després tots a dormir a un llit que no es gronxa. Vaig marxar a navegar llarg, als oceans, tant com vaig poder. Quan més gros és un mar més nits calia navegar per passar a l'altre riba. Si feia regates eren d'alçada, que vol dir que les distàncies són prou llargues com perquè hi hagi nits entre mitg. 
Ademés, de petit en vaig fer tantes de regates, que en veure que es podía navegar intensament sense pensar en la tàctica o en la bronca que em clavarien si anava malament, m'hi vaig enganxar. Havia estat un nen de l'Òptimist. Passes tots els caps de setmana de la infància -menys el de Nadal- damunt el vaixell. Si no era una regata de veritat era una d'entrenament. Així durant anys. Es podria dir que vaig aprendre a regateijar abans que a navegar. Era un dels normalets eh..., pensava més en el que passava a casa o a escola, que en el que feien els regatistes o la meteo al meu voltant. 
Fa un parell d'anys vaig tenir un presentiment, vaig comprar el meu primer patí. Vivía a Bèlgica i allà també hi ha flota. Al principi no hi vaig navegar. Els primers dies van servir per posar la maniobra al meu gust i arreglar quatre copets. Posar el peus a la sorra, manipular aquells cabs tan prims, l'olor de la massilla de polièster, la pasteta que fa el paper de vidre d'aigua. Tot em va transportar a aquells anys. El vaixell va quedar per anar a l'aigua. Vaig tornar a les regates de triàngle convençut que eren una excusa per estar de nou pel mar. Era cert, però de cop vaig entendre tot el que els entrenadors s'havíen fartat dir-me i mai aig arribar a comprendre.
El 'patí a vela' o 'patí català' és un artefacte molt antic. Normalment relacionem els disenys ancians amb maneres de navegar tranquiles, lentes, força aborrides en comparació a les màquines a vela que avui hi ha al mar. Aquesta teoria és certa, però no se sosté quan parlem del patí perquè es tracta d'un vaixell nerviós, molt difícil de controlar perquè no té timó, i rapidíssim. Es barreja el caliu de la fusta amb una manera de navegar bastant extrema. Diem que són els 'stradivarius' de la vela. Només hi ha un senyor que els fa, cada patí està fet per aquest únic mestre. Cada encàrrec té el nom d'un patinaire, per a quí el mestre d'aixa moldeijarà i escull cada una de les peces. 

El Sr. Usobiaga, el patinaire que va vendre'm el meu primer patí tenia vuitanta anys. Havia navegat més de quaranta temporades de regates i va advertir-me que anès amb compte perquè el patí creava una adicció 'más fuerte que la cocaina', textualment. Jo reia fins que vaig adonar-me que no feia una broma, que m'explicava les conseqüencies de l'adicció molt seriosament, també els trucs per a poder viure amb ella. Va insistir en cedir-me una maça que guardava dins la funda de la vela, 'por si tienes que discutir algo de la regata en la playa con alguno de los patinaires conflictivos', va dir! Aquí no tenía raó, avui els patinaires arreglen les bronques que hi ha a cada regata d'una forma més racional. Si és certa la dimensió de l'adicció, que en tant que saníssima és profunda i fortíssima. 

Els regatistes en saben tant, que per guanyar has de perdre el món de vista. No hi possibilitats d'estar davant si no et fiques dins aquell trocet de mar, si no endevines els corrents, els petits matisos del vent. No llisques millor que un altre si aquell dia no coordines el teu cos amb el vaixell de manera execl·lent, més que la resta de companys. Llavors l'adicció no és a la competició o a la victòria per sí mateixa, sino a les sensacions que un experimenta si arriba a ajuntar-se amb el vent i l'aigua el suficient com per fer-ho millor que els altres. Per aconseguir-ho la relació amb el mar ha de ser tant íntima que és gairebé pornogràfica. Aleshores estàs perdut per tota la vida.







The first night I spent sailing I still was a teenager. I happened to pass by there and I jumped into a boat that was sailing in a couple of days race, from Barcelona to the Balearic Islands. I was so deeply bewiched by sailing under the moon that I quited all the ordinary races, that ones wich last a few hours and afterwords everybody goes to sleep to a be that doesn't rock you. Then I left land for a few years and went sailing for long periods as much as I could. The more nights sailing the better. Since then If I raced, it was only on long races, with some nights between the start and the finishing line. Also because I did many races since when I was a kid, that when I experimented sailing without caring about the tactics or the scolding because I was not doing it right... I got completly attached. 

A couple of years ago I had a feeling and I bought my first 'patín'. I was living in Belgium. There is a fleet there, so that was not a problem. I didn't sail at the beggining, the first days I worked to leave all the ropes and bits as I like. Since I first stept the beach sand, since I started to manipulate those thin strings, smelling poliester filler, water sand paper. .. everything sent me to my childhood. I went back to day races quite sure that it was just an excuse to go back to sailing. It is true, but suddenly I understood what all my old trainers told to do during many years.

The 'patín' is a very old dingy. Normaly we think that old design boats are too quiet, slow, boring... Patín is not like that. It is a very nervouse boat, hard to steer and super fast. Then you have a cool mix. The warmth of wooden boats and a extreme sailing feeling. We use to talk about it as the sailing 'stradivarius'. There is only one boatbuilder manufacturing them. Every order comes under a sailors name and the manufacturer chosses all the nits thinkining about him.

Mr. Usobiaga was the last owner of my first patín. He is eighty years old. He raced for more that forty seasons and he warned me about being carefull because that was a very addictive activity. He said 'it si more addictive than cocaine'. I laught while I thought he was joking, but I realized he was serious while he was telling me about the consequences and some trikc to hold that addiction in public. 

Sailing racers are so skilled that you need leave this world for a while if you would like to have a chance to beat them. There is no way to win them if my friend, you are not water. The addiction is not to competition or to winnig. The addiction is to the sea experience you feel if you do enough to beat them. The necessary sea relationship for that to happen is so intimate, it's almost sea pornography.... Then you are lost forever.




















2 comentaris:

  1. Avui he fet la regata del Marivent, la meva tercera regata des que hi he tornat (Portava més d'un any sense pràcticament aparèixer per les regates del club)
    La primera va ser més per solidaritat amb el club de casa que per competir. Com és normal després de tant de temps ho vaig fer força malament, però vaig gaudir i... Va passar quelcom del que descrius aquí. Em va tornar a "picar" el cuquet de la regata!!!
    El diumenge passat vaig fer la segona, vaig sortir amb moltes ganes i ho vaig donar tot, el resultat ja va ser força millor (7e de 22)
    Avui ja m´hi esperava, he sortit amb el millor de mi i el resultat ha sigut molt bo (3er de 20)
    Però mentre tornava cap al club tenia una gran satisfacció i llavors he recordat aquest fragment del teu post. "Llavors l'adicció no és a la competició o a la victòria per sí mateixa, sino a les sensacions que un experimenta si arriba a ajuntar-se amb el vent i l'aigua el suficient com per fer-ho millor que els altres. Per aconseguir-ho la relació amb el mar ha de ser tant íntima que és gairebé pornogràfica. Aleshores estàs perdut per tota la vida"
    He fet el camí de tornada amb un bon somriure :-)
    C

    ResponElimina