7 de set. 2012

BYE BYE SUMMER TIME · ADÉU ESTIU



 Sailing from Barcelona to Minorca Island seems to be a tiny passage. But it depends on the crystals you look at it through.I didn't remember that such a short journey could be that fabulous. The amount of effort, time and sacrifices to bring my boat back to youth and happiness, turn a single mile into a very nice moment. I already did some trips with the boat a few months ago, but most of them daily inshore journeys through the catalan coast, but going off shore is much more exciting than coastal sailing.

Leaving the harbour, pull the sails up and trim them for the first hours of wind. Look at the vessel's wake, land becomes smaller and lightens. Earth tones and bright greens turn into light browns, then from a foggy and soft grey into any color else because land is not there anymore. Gone, land is gone and I am not a citizen anymore, till itwill appear through the other horizon's side. Maybe a mental trip's depth is related to the shallowness of the sea we are sailing through. That's why sailing to islands is more spiritual than staying inshore. You can fell how the bottom of the sea dissapears, but instead of loosing its colors, marine mountains landscape turns into the most navy blue ever. 

Marvelous hollydays. Robinson's life, that means to cancel everything but simple things. Sobriety, natural, water, reading... books about other's wonderful lifes and adventures. Meanwhile, permanent ink writes ours, awareness.




Navegar de Barcelona a les Balears pot ser un camí minúscul, però tot depèn del vidre amb el que un s'ho miri. No recordava que una travessa tan curta pogués ser tan fantàstica. L'esforç, el temps, els sacrificis que  costa rejovenir el Narinan, fan que una milla qualsevol sigui especial. Ja fa mesos que havíem encetat els viatges amb el vaixell. Han estat felicitat infinita i què bonica que és la costa catalana, si... però parlant clar, anar a les illes és millor. No només perquè les Balears siguin precioses... sinó perquè navegar a qualsevol illa gairebé sempre és millor que viatjar seguint la costa. 

Surts del port i amarines el vaixell pel vent de les primeres hores de travessa. Cada poca estona mires l'estela i observes la costa fer-se petita i fluxa. Del color de la terra i molts verds passa per marrons clars fins a ser d'un gris suau boirós. Després cap color més, perquè ja no hi és. Fora, terra, ja no hi és, ja no soc un ciutadà, l'hem deixat enrere i estarem sols fins que torni a aparèixer per l'altre punta de l'horitzó. Potser la profunditat mental d'una navegada és proporcional a la fondària del mar que es travessa. Per això és més especial anar a illes que costejar. D'aquí a Eivissa o a Menorca es perd de vista el fons marí, però a mida que ens hi allunyem les muntanyes submarines enfosqueixen fins al blau més marí de tots. 

Han estat unes vacances molt boniques. Vida de Robinson, que és allunyar-se de tot i sobrietat, naturalitat, aigua, llibres... de vides i aventures meravelloses dels altres, mentre sense adonar-nos, amb tinta indeleble, es va escrivint la d'un mateix.



















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada